Vinyes verdes vora el mar (Josep Mª de Sagarra)

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l?hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrelllet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s?adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d?or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Anuncis

Es fa llarg esperar – Pau Riba

Oh, que llarga es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor,
i que trista i que llarga és l’espera
quan s’espera la mort de l’amor.

Quan s’espera ja que tot s’acabi
per tot d’una tornar a començar,
quan s’espera que el món tpt s’enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se’n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se’n vol anar mai,
perquè els dies se’n van sense pressa
i les hores no volen fugir,
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist esperar, es fa trist esperar.

I es fan lents els matins i les tardes
quan l’espera et desvetlla el neguit.

I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sents amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l’ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar

Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d’espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan a la fi sents a prop per tots dos,
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa un temps que vas fer l’últim somrís,
quan al cor sents la mort i t’espantes
al pensar que potser és l’últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!

Si en saps el pler

Si en saps el pler no estalviïs el bes.
Que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
Mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar – sacrifici fervent –
Com mes roent, més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
Sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
Amat o amada – la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
Besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
I si et quedava enyor
Besa de nou, que la vida és comptada.

Noia del tram

              
Noia del tram, tens l’esguard en el llibre
                        I el full s’irisa
                                               En veure’s cobejat
                        I el cobrador s’intriga si giraràs el full:
                        Sols per veure’t els ulls!

                        Que les cames se’t veuen
                                                                       I la mitja és ben fina;
                                                                       I tot el tram ets tu.
                        Però els ulls no se’t veuen.

                        I la teva ma és clara
                        Que fa rosa el teu cos de tafetà vermell
                                   I el teu mocadoret ha tornat de bugada.
                        Però els ulls no els sabem!
                        I si jo baixés ara? – Mai no et sabria els ulls
                        Té! Ara ja he baixat!