Unifiquen la RTV dels Països Catalans

Anuncis

Dance Me To The End Of Love



Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic ’til I’m gathered safely in
Lift me like an olive branch and be my homeward dove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love


Oh let me see your beauty when the witnesses are gone
Let me feel you moving like they do in Babylon
Show me slowly what I only know the limits of
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love


Dance me to the wedding now, dance me on and on
Dance me very tenderly and dance me very long
We’re both of us beneath our love, we’re both of us above
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love


Dance me to the children who are asking to be born
Dance me through the curtains that our kisses have outworn
Raise a tent of shelter now, though every thread is torn
Dance me to the end of love
Dance me to your beauty with a burning violin
Dance me through the panic till I’m gathered safely in
Touch me with your naked hand or touch me with your glove
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance me to the end of love
Dance Me To The End Of Love


Porta’m ballant fins la teva bellesa amb un ardent violí
Porta’m ballant  travessant el pànic fins on em senti segur
Porta’m com un ram d’olivera i sigues el meu colom missatger
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor


Oh, deixa’m veure la teva bellesa quan els testimonis siguin fora
Deixa’m sentir com et mous com ho fan a Babilònia
Ensenya’m lentament els límits que només jo conec, Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor


Porta’m ballant fins a la boda ara , porta’m –hi una i una altra vegada
Porta’m ballant molt tendrament i allarga la dansa
Els dos aixoplugats sota el nostre amor, hi estem per sobre
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor


Porta’mballant fins als nens que estan demanant néixer
Porta’m ballant a través de les cortines que els nostres petons han gastat
Aixeca una llar, encara que tots els fils estiguin trencats
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins la teva bellesa amb un ardent violí
Porta’m ballant  travessant el pànic fins on em senti segur
Toca’m amb la mà nua o toca’m amb el teu guant
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor
Porta’m ballant fins al final de l’amor

Chandler! Chandler! Chandler!

Hi ha rosses i rosses, i avui és gairebé una paraula que es pren de broma. Totes les rosses tenen el seu no sé què, excepte, potser, les metàl.liques, que són tan rosses com un zulu per sota del color clar, i pel que fa al caràcter, tan suau i blanc com l’empedrat de la vorera. Hi ha la rossa petita i agradable, que refila com els ocells, i la rossa alta i estatuària, que l’envolta a un en una mirada blava de gel. Hi ha la rossa que el mira a un de dalt a baix i té un perfum encantador i resplendeix tènuement i es penja del braç i està sempre molt, molt cansada quan l’acompanya a casa seva. Ella fa aquest gest d’impotència i té aquest maleït mal de cap ia vostè li agradaria bastonejar, encara que estigui content d’haver descobert això del mal de cap abans d’haver invertit en ella massa temps, diners i esperances. Perquè el mal de cap sempre estarà així, és una arma que mai no deixa d’usar-se, i tan mortífera com l’espasa de l’assassí o el pot de verí de Lucrècia. Hi ha la rossa dolça, disposada i aficionada a la beguda, i que no li importa el que porta posat – sempre que sigui visó-o on va-sempre que sigui el “Starlight Roof” i hi hagi molt xampany sec-.Hi ha la rossa petita i altiva que és una veritable companya i vol pagar ella la seva compte i està plena de llum de sol i de sentit comú que sap judo i pot llançar a l’aire, per dalt de l’espatlla, el conductor d’un camió, sense perdre’s més d’una frase de l’editorial del Saturday Review. Hi ha la rossa pàl.lida, pàl lida, amb anèmia de tipus incurable, però no fatal. És molt lànguida i molt ombrívola i parla suaument com a sortida de no sé on, i vostè no li pot posar un dit a sobre, en primer lloc perquè no té ganes, i en segon lloc perquè ella està llegint La terra perduda o Dante en l’original o Kafka o Kierkegaard, o perquè estudia dialecte provençal. Adora la música, i quan la Filharmònica de Nova York està tocant Hindemith, ella pot dir-li a vostè quin dels sis contrabaixos va entrar un quart de temps més tard. He sentit a dir que Toscanini també és capaç d’això. Això vol dir que són dos. I, finalment, hi ha la nina meravellosa i encantadora que sobreviu a tres reis de l’hampa i després es casa amb un parell de milionaris a un milió per cap i acaba amb una vila de color de rosa pàl lid a Cap d’Antibes, un cotxe Alfa Romeo complet, amb xofer i acompanyant, i una cavallerissa d’aristòcrates rovellats als que tractarà amb l’atenció distreta i afectuosa amb que un home gran duc diu bona nit al seu criat. Aquell somni travessat en el meu camí no pertanyia a cap d’aquestes categories, ni tan sols era d’aquest món. Era inclassificable: tan remota i clara com l’aigua de la muntanya, tan evasiva com el seu color. Encara la mirava, quan vaig sentir al meu costat una veu que deia: -M ‘he endarrerit en forma imperdonable. Li prego que em disculpi. El meu nom és Howard Spencer. Vostè és Marlowe, és clar.